Tano Pisano: Ceràmica
Tano Pisano (Lentini, 1947) és un home de filiació empordanesa indiscutible. Ens ha fet regals tan impagables com el Mural de la Pau de l’església de Sant Martí de Palafrugell, el recull de receptes amb el recuit com a protagonista del llibre El recuit recuit o l’escultura Peix cedida al Museu de la Mediterrània de Torroella. Generós i modest com ha demostrat en incomptables ocasions, ha combinat des de sempre una creativitat reconeguda tant en l’àmbit artístic com en el gastronòmic. Xef reconegut a Copenhague o Avinyó, aquest 2017 ha aparegut una recepta seva en el projecte editorial de Giorgio Mondadori L’arte in cucina. Gli artisti incontrano gli chef: Pisano hi participa des dels dos vessants protagonistes del llibre. No podia ser d’una altra forma.
Ara viu a Pietrasanta, un poble toscà de nom alhora místic i mineral, un indret on atàvicament el marbre i els homes han edificat obres i treballs de gran bellesa. Artistes i artesans viuen a Pietrasanta des de temps immemorials. No renega Pisano de la seva perícia artesanal, de les pràctiques que més enllà del seu élan artístic li permeten de mantenir els peus a terra:
“Jo sóc pintor, reivindico el meu rol d’artesà, jo vull pintar: aquest és el meu llenguatge, d’aquesta manera comunico.” Deixeu-m’ho dir també. Pisano escriu molt bé. Aquest paràgraf precedent pertany al text Il coraggio di non essere contemporaneo (Peix, 2011).
A mi m’agrada molt llegir les seves reflexions a l’entorn de l’ofici, perquè és una manera molt directa de copsar les seves intencions i la seva estètica, més enllà del plaer físic, de la necessitat de pintar que l’empenyen:
“Les ganes i el plaer de pintar una poma”.
La imparable vocació artística de Tano és proverbial. No para de treballar, en un taller impecable, netíssim, metàfora de la seva disciplina.
Asseguts aquest passat mes d’abril a la terrassa del restaurant de la seu de voluntaris i serveis socials la Croce Verde de Pietrasanta, un dels seus llocs habituals:
-La teva vocació al treball sembla soviètica -li dic rient.
-I si no treballo, què faig? Això és el que més m’agrada, pintar, no parar, projectar… el taller és el lloc on més estic més bé… Així que segons tu sóc un marxista-leninista del treball!!!! – em contesta la broma també rient amb ironia.
L’any 2003 va guanyar el prestigiós premi Prince Pierre del Consell Nacional de Montecarlo. Les seves exposicions més importants han estat a l’Institut Italià de Cultura de Barcelona (2006), a l’Acadèmia de les Arts i del Dibuix de Florència (2011) i al Palau Davanzati de nou a Florència (2012). Cal també fer esment de la mostra Capricci que va fer al Museu de la Mediterrània de Torroella l’any 2015.
Actualment té oberta la galeria Tano Pisano Opera Unica a Pietrasanta.
Alat i terrenal alhora, va sempre a la busca de la bellesa, d’aquell raffinamento que el mena a la cerca de l’essencial, al despullament de l’irrisori per atènyer allò que és substancial: la lírica íntima de les coses petites, la poètica secreta dels objectes.
Una de les persones que millor ha escrit sobre Pisano és Marilena Pasquali, historiadora, crítica, directora del Museu Morandi de Bologna fins el 2001. Pasquali explica que el nostre artista és sobretot conegut per les seves aquarel·les marcades “…amb una saviesa compositiva i tècnica que s’acompassa a un lirisme subtil, un impalpable vel brodat de pathos i malenconia.”
Les aquarel·les de peixos, flors, plàteres i cargols traspuen l’objecte fins a assolir-ne l’interior més recòndit, el seu esperit més amagat, el punt secret de la seva bellesa.
La de Pisano és una estètica que desenvolupa una ètica compromesa amb el present i el món que viu. I és que en la seva obra s’evidencia que el compromís no és contradictori amb la bellesa. No n’oblidem la seva italianitat profunda. I és que Itàlia, en especial la Toscana, manté una relació ben íntima i coneguda amb la bellesa.
Fins el 15 de juny podem veure obra seva en una col·lectiva a la basílica de San Lorenzo de Florència, amb artistes tan reconeguts com Igor Mitoraj, Gustavo Aceves o Ugo Guidi. L’home actual, entre l’art i la fe, és el títol de la mostra, on Pisano fa una lúcida reflexió sobre els refugiats i el drama actual dels immigrants al Mediterrani. El seu inefable despullament de les imatges, revela la tragèdia tristíssima de l’exili: impossible restar-ne distant, molt menys indiferent.
Les ceràmiques de Pisano són pròpies d’un escultor? Pisano usa la ceràmica de la mateixa forma que usa l’aquarel·la o el gravat (fins i tot m’atreviria a dir la gastronomia, però això ara no toca). La seva fascinació per treballar amb els artesans és també culpable de la seva fascinació per la ceràmica. Li agrada dibuixar i la ceràmica no és altra cosa que una altra mena de dibuix.
Quel che resta….en l’obra d’en Tano Pisano és sempre sempre la bellesa.
Gerad Prohias
