Em dic Natàlia Gual i Moral. CovaDangles de nom artístic.
Vaig néixer el 12 de gener de 1991.
Soc cega de naixement i, quan era una nena, ja tenia un do pels treballs manuals que feia a casa i a l’escola.
Un dia em van deixar provar un petit torn de joguina. Sentir entre les meves mans com una massa d’argila donava voltes a tanta velocitat enganxada a un plat pla i que a partir d’aquesta en pogués sortir un bol, un got, un plat, un càntir o un gerro em va captivar.
Des de llavors, somiava amb tenir un forn a casa on poder coure les coses que feia. Hauria estat el millor regal que m’haguessin pogut fer.
Però en aquells temps, m’havia de conformar amb modelar sense coure i experimentar amb altres materials, com el paper d’alumini, el paper higiènic, el paper maixé o les benes de guix de farmàcia.
M’ho passava bé. Modelava tot el que imaginava.Quan anava a casa de la meva àvia, de la seva cambra de bany en feia un museu.
Totes les figuretes que anava fent, la meva àvia les guardava.
Més endavant, quan tenia catorze anys, una dona que vivia al mateix poble que jo, i que era ceramista, em va donar classes particulars de ceràmica a casa seva durant un temps.
Gaudia molt amb ella. Em va ensenyar que amb la ceràmica s’ha de tenir molta paciència durant tot el procés de creació. Treballava amb fang vermell, vaig pujar un gerro bastant alt i el vam coure.
En acabar els estudis, ja em tocava triar quin seria el meu camí. I després d’uns mesos d’haver-hi rumiat molt, vaig decidir que havia de ser ceramista.
Em dedico a la ceràmica artística decorativa. I faig també escultures.
Al llarg del temps, he anat refinant el meu estil, i veure els resultats de les peces acabades és molt gratificant.
Fins no fa gaire, donava color a les meves peces amb la tècnica de la cuita a les sals.
El que més faig són bols, gerros, gots i escultures.
Les seves textures i formes em condueixen a un estat de felicitat i plaer autèntic, d’aquest tan real que penetra l’ànima i et fa vibrar tot el cos, com si es tractés d’una descàrrega elèctrica.
A dia d’avui, gaudeixo tant fent les peces com quan era nena i d’això en puc dir que és un amor per sempre, un vincle indestructible entre les meves mans i el fang.
No treballo amb torn, malgrat que m’agraden els acabats de les peces. No se’m dona bé.
I, últimament, he estat experimentant amb esmalts ceràmics que em semblen fascinants.
Són com rius de pols màgiques que reguen les peces donant-los una raó d’existir.
Normalment, treballo amb fangs d’alta temperatura i amb la tècnica del pessic per fer créixer parets i modelar escultures.
El meu nom artístic, “CovaDangles”, surt de la meva imaginació.
Vaig trobar que sonava elegant i em va agradar per representar el meu estil.
Hi ha moltes coses que m’inspiren, com:
El vidre de “duralex”, el paper de regal, l’alegria que regna en una casa quan es celebra una festa d’aniversari, l’eufòria dels nens i nenes més petits, les converses dels adults al voltant d’una gran taula ben parada amb estovalles brodades de colors llampants, prenent cafè amb tassetes de ceràmica o vidre i remenant àgil i rítmicament amb les culleretes.
Els objectes festius com els globus, les serpentines, la pinyata, els xiulets, el menjar: entrepans, pastes i pastissos de tot tipus.
M’agrada pensar en coses alegres, perquè la ceràmica em transmet l’alegria d’un mon innocent on tothom hi cap i és ben rebut.
Realment, em sento molt afortunada d’haver tingut ocasió d’exposar les meves peces a “La peixera”, dins el Terracotta Museu.-vos fet passar una bona estona llegint aquest text representatiu.
Moltes gràcies,
Natàlia
